Foscor de capvespre entre dos móns, la teua llar no és enlloc... El vent de la nit fa malbé la teu llum. Esdevens morta per uns instants per ressuscitar aviat convertida ja en llum de nit... No et demanes on creixen els besos? La vitalitat dels teus ulls accelera la coneixença de les cicatrius, fecunda rialles i plors .... És hora de tornar amb els qui ignoren, de guarir els amants, malgrat que mai pugues estimar; condemnada per sempre a l'eternitat, a escoltar el remor d'un mar que no podràs besar tot i la seua proximitat... Et resta, però, el soroll de les ones que t'ajuden a recordar que la feblesa no és sols patrimoni dels éssers humans...