T'estimo de l'alba a l'alba,
i t'avances com dia a dia
ella ho fa amb la primera
llum de la matinada,
sempre impacient per arribar a tu,
impacient jo per estimar-te,
i deixar-me estimar, entrelligant
cossos fins la fusió d'un i l'altre en un sol cor...
Si els meus llavis no poden dir que t'estimo,
el meu cos t'ho dirà.
Estimar no és sols una paraula,
és un gest d'amor que supera tot l'imprevisible,
i un desig de tu irrefrenable.
El desert vigila la nostra estima,
i ens obre la vida.
A la nit, ens cobrirà, tots els secrets,
gaudirem en pau, tu de mi u jo de tu.
I enmig d'aquest desert sorgirà,
una duna de vida per nosaltres....
alta, esbelta, espectacularment bella...
feta de vidres de carinyo i espirnes d'amor.
Si prengués esment dels teus mots
em sentiria menys sola.
Si els teus braços de nou
m'escalfaren el fred,
les cames nugaria a ta cintura,
com la lluna als meus camins
No hay comentarios:
Publicar un comentario