Com la rebent gavina que s'esmuny,
voldria dir-vos uns mots en confiança.
Em veig créixer lluny de mi,
l'aire em bald el rostre al matí.
La primavera m'unfla la sang,
amb tedis i punxa a la vida.
Un bri de gel al cor de les paraules,
i tot esclata en savia perfumada.
He amat, he oblidat, he esperat,
he desitjat i feliç, se m'ha atorgat.
Puc donar gràcies al cel i al somni,
i saber que tinc encara el cos de madu
No hay comentarios:
Publicar un comentario