boira

Boira espessa , que dia rere dia llindava el meu mirar,
gota a gota la teua veu enverinava els meus dies...

Un déu insomne habita dins del meu cos,
menja el meu somni i beu la meua sang.

Podria ser un paisatge, però ja és un record...
perquè hi ha imatges que malden per ser paraules.

Pot ser un dolor, que no ens mira,
un dolor de qui ningú parla.

Una bellesa muda, que farem ben nostra...

La boira es cosa de moments, de dies, de mesos
va i ve, es tova, grisa.. es i no es..

La vida es viva, cada moment es unic,
irrepetible, incomparable, poc atrapable..

La boira sempre vol tapar la vida
mai li es permes del tot, sempre se li escapa..

Ni la boira ni la vida, serà mai nostra

El meu cos, terra inerta que et temps travessa, tu ho negues..
El Sena feliç, espurneja els matons grisos de la primavera...i tu ho negues...

Quan l'horitzó es trenca en l'ampla onada se la mar, .tu ho negues...

El riu que trenca la darrera platja i l'emmudeix..i tu ho negues..

Ni tu ni jo sabíem d'aquesta freda ferida dels dos...

La vida mai no nega,
ella es oberta, sempre permet
Tot es obert, tot es permes..

No més un jo tanca les opcions
no més un tu fa de boira de la vida
no més algú creu que perd alguna cosa
no més ningú pot viure sensa limits..

Hauràs d'assumir l darrera onada,
com si fos un vell principi...


Lluny, molt lluny,l'aigua que romp.
trenca, udola, cida, esclata en arestes
qui dissol, ara els camins,

sobre l'arena i la mar, tant és.
caminaràs sobre les aigües de la de,
com si pogueres assumir, l'onada més trista...