miralls

confonent-se la tendra llum del cel,
se'ns atansen a la mirada els vius reflexos

d'una aigua divina, acabada de ploure,
sobre la terra eixuta com escorça estival.

els nostres ulls s' enlairen subtílment,
com ocells a la recerca dels fruits.

llavors, la vida aixeca la ràbia amagada,
i les bestiòles calmen la sed que els mata.

de la infantesa spmnio la unió perfecta i
plausible d'aquestes dues enlluernadores llums.

assabente en dir-ho, la tendra enveja que m'engoixa,
si tu al cel i jo a terra , cantàrem el mateix cant

M Virgili 

el cel i la terra i tots el que no son "ningu"
sempre canten el mateix cant
mai desafinen, ni s'escolten, ni s'atenen, ni es desatenen..
pero
un tu i un jo mai podrem cantar el mateix cant
sempre trobarem matissos, semblances i
dessemblances
el nostre es un mon de diferencies
de comparacions i mirades furtives,
el nostre mon no es el mon, pero es el nostre mon..